Darrera actualització: 17 de novembre de 2013.
 |
| En Satur, a Paris, el juny de 1945 |
Biografia
En Satur va néixer un 29 de novembre, festivitat de Sant Sadurní (1), de 1910, a Mauléon (2) al departament dels Basses-Pyrénées, al País Basc francès.
Era el fill més gran d’en Felix Puyó Castiello (Berdún, Osca, 20 de febrer de 1884-Barcelona, 3 de juny de 1963) i la Gregoria Martínez Casabona (Luesia, Saragossa, 4 de gener de 1889-Barcelona, 2 de desembre de 1969).
Com moltes altres persones, en Felix i la Gregoria van emigrar a la cerca d’unes millors condicions de vida.
A França faran d’espardenyers, de “sandaliers” com en diuen els francesos, ofici molt estès entre els joves treballadors emigrants navarresos i aragonesos a principis del segle XX (3).
Es van casar a Mauléon, França, el 6 d’octubre de 1910. Ell amb 26 anys, ella amb 21. Una simple resta ens indica que va ser un casament de “penalti”. L’àvia Gregoria estava a punt de donar a llum.
Potser en Felix i la Gregoria varen marxar a França fugint de les seves famílies i de l’evidència de l’embaràs.
La seva estada a França, com a matrimoni, no va ser molt llarga i la nova família es traslladà a Barcelona, al Poblenou. El 1912 naixia la seva filla Dolors (Lola). El 1914 la Natàlia. El 1922 la Pascuala (Lina),i el 1930, el benjamí: en Fèlix.
En Satur, per tant, es trobava a Barcelona amb 1 o 2 anys. No coneixem a quina escola va anar, o si hi va anar. No sabem quins eren els seus jocs, ni els seus amics, però podem suposar que el Poblenou de principis de segle XX conformava l’exemple paradigmàtic d’un barri obrer, industrial, on la presència dels nens al carrer era escassa i el treball infantil es trobava a l’ordre del dia. L’avi Felix i en Satur seran treballadors de Can Felipa (4), l’empresa tèxtil del carrer Pallars. Sembla ser que en Satur va poder especialitzar-se en el manteniment de la maquinària i que es convertí en un mecànic dins de l’empresa.
El contacte amb el món obrer el portaria a conèixer el sindicalisme anarquista. Va afiliar-se a la CNT, al ram de l’aigua, no sabem si per conviccions polítiques o per qüestions més pragmàtiques.
El servei militar el va fer al Castell de la Mola (5), a l’illa de Menorca, a l’arma d’artilleria.
El 14 d’abril de 1931, amb l’arribada de la Segona República, en Satur té 20 anys.
Va ser membre dels Cors d’en Clavé 6: coral de la Farigola, Orfeó de Sants, coral de la Flor de Maig.
El 18 de juliol del 1936, en Satur té 25 anys. Sembla ser que en un primer moment no se sentirà massa vinculat, ni motivat en les primeres accions de contenció i lluita dels anarquistes de Barcelona, en contra dels colpistes.
El seu pare l’haurà d’esperonar per a que acudeixi en ajut dels seus companys de sindicat.
A la fi, en Satur entrarà a formar part de la Columna Durruti (7), camí del front d’Aragó. Més enllà d’un petita i imperfecta fotografia del front, no comptem amb més informació de la seva estada al front.
Amb la desfeta de la batalla de l’Ebre i l’aproximació de les tropes feixistes a Barcelona, cal suposar que en Satur fugirà cap a França entre finals del 1938 i principis del 1939 (8).
Tampoc tenim constància de si va ser internat en algun camp francès de presoners (9), o si es va integrar en algun batalló de treballadors per a construir les defenses contra els alemanys (10).
L’opció més probable és el seu enrolament en l’exèrcit. Després de l’ocupació alemanya i la desfeta dels francesos (11), molts republicans espanyols van ser fets presoners i internats en stalags (12), els camps provisionals on s’internaven els soldats capturats (13).
En qualsevol cas, el 6 d’agost de 1940 ja l’internen a Mauthausen, amb 29 anys i amb la matrícula número 3.182, formant part dels primers contingents d’espanyols republicans que arriben al KLM (14).
Destinat al Block 17 i, posteriorment, al Block 12, el dels espanyols, on va fer de Stubedienst, una mena d’encarregat de la neteja i l’ordre dins dels blocks (barracons) (15).
Segons Eusebi Pérez, en Satur va passar per la cantera de Mauthausen. La seva condició de cantaire el va afavorir per aconseguir la col·locació de Stubedienst. Feia duos amb en Joan Vilató.
La seva destinació, així com, la seva veterania com a presoner, li van permetre formar part del grup de resistents del camp. Va amagar armes que servirien posteriorment per controlar el camp després de la fugida dels SS, davant de l’avenç de les tropes nord-americanes.
El KL Mauthausen va ser alliberat el 5 de maig de 1945.
En Satur va sortir malalt de Mauthausen. Segurament, a causa de la tuberculosi va perdre un pulmó i, en general, el seu estat de salut era molt dolent.
Després d'un mes de l'alliberament, molts republicans van poder anar a França després de que el govern francès reconegués la seva condició d'exdeportats.
En Satur, en Eusebi Pérez i en Jaume Badia (i en Antonio Velasco, possiblement també) van a treballar a Longwy, al departament de Meurthe i Mosel·la, aprop de la frontera amb Luxemburg. Allà treballaren en la construcció de dipòsits de ciment per a carbó. A causa del seu estat de salut, en Satur actuará de cuiner del grup.
El 3 d'agost de 1946 actua de testimoni en el casament de l'Eusebi Pérez i l'Aurora Just, a la Maison Commune del 14 Arrondissement de Paris.
Cap a 1947 marxa a treballar a Algèria (Tizi Ouzou), encara territori colonial francès. La seva estada a Algèria no serà molt llarga, ja que el 23 de setembre de 1950, es casa civilment amb l’Helène Alphonsine Emilie Gravent, de 38 anys, al districte 4t de París.
Sembla ser que ells ja portaven un temps vivint junts com a parella.
El fet de casar-se es deu a la possibilitat de poder lliurar del servei militar el seu germà Fèlix, ja que es va poder demostrar que era ell qui mantenia la família.
A nivell econòmic, el matrimoni Puyó-Gravent vivia de les pensions que rebia en Satur del govern francès i del govern alemany. L’Helène era taquillera del metro de Paris, o treballava en una residència per a gent gran, o treballava a la Borsa de París...
Fixaran el seu domicili al número 12, Rue Ferdinand Duval, Paris 4eme.
A mitjans dels 1960, adquireixen una casa de camp a Monéteau (Route de Sommeville. Petite Croix. Monéteau – 89), on les seves plantes i els seus arbres fruiters esdevenen el seu orgull.
Els anys 60s estaran marcats per les constants anades i vingudes a l’hospital. La seva salut es va deteriorant ràpidament i inexorablement.
La seva mare Gregoria, i els seus gemans Lina i Fèlix, aprofitaran la primera quinzena d’agost, durant les vacances d’estiu per a visitar-lo.
Hi ha constància dels viatges de 1963, 1964, 1965 i 1966 (16).
El 12 de maig de 1969 ingressa a l'Hospital de "La Pitié", de Paris, on mor el 31 de maig. El motiu de l'ingrés va una insuficiència renal i una hipertensió arterial.
El seu funeral esdevingué una mostra de respecte vers la seva persona i la seva vida. Es comptà amb una àmplia presència d’exiliats republicans espanyols i la representació de dirigents polítics i sindicals de França.
És enterrat al cementiri d'Ivry-sur-Seine, a París.
(1) San Saturnino és el patró de la ciutat de Pamplona.
(2) Mauléon, capital de la regió de la Soule, amb 35 municipis i una població total de 14.000 habitants, és la ciutat de les espardenyes (80% de la producció francesa).
(3) Traducció de la informació que figura al web del Taller Prodiso de Mauléon, empresa dedicada actualment a la fabricació d’espardenyes.
www.espadrilles-mauleon.com/made.html
[consulta realitzada el 11 de gener de 2006]
… “A partir de 1880, es produeix l’espardenya a la fàbrica i a les cases amb l’ajuda de màquines cada cop més perfeccionades. La fabricació de l’espardenya va conèixer un període de gran prosperitat. El seu ús s’estengué a les mines del nord de França on, com a mínim, cada miner n’usava un parell a la setmana.
Aquesta nova demanda es tradueix en la presència de 30 tallers a Soule. La mà d’obra local va ser insuficient ràpidament. Es crida treballadors temporals espanyols d’origen navarrès i aragonès, el gruix dels quals arribà, a peu evidentment, essencialment havia feina per a tothom.
Les noies joves són les primeres a venir a França, de la tardor a maig. Se les coneix com les “orenetes”. Els homes també venen, però a la inversa de les noies joves. Ells no tornen pas a casa seva, ja que després de la temporada troben feina com a llenyataires, manobres, picapedrers…
A Mauléon, la mà d’obra espardenyera passà e 537 obrers el 1896, a 1.585 el 1911. Els espanyols representaven entre el 65 al 80% dels espardenyers.
L’assimilació d’aquesta població es va realitzar força bé: hi havia feina per a tothom. La població espanyola s’instal.là principalment a dos barris de Mauléon: Licharre i la Haute-Ville.
Les primeres dificultats aparegueren després de la guerra de 1914-1918: en aquest període, per a evitar les explosions de grisú, s’humidificaven les galeries de les mines, la sola de corda de les espardenyes no podrà resistir…”
(4) Antiga fàbrica tèxtil dedicada al teixit i tintat de seda, vinculada primer a Felipe Ferrando (finals del segle XIX). El 1955 passà a ser Càtex (Central de Acabados Textiles, S.A.). El 1978 tancà les seves portes i es traslladà a Olesa. Sembla ser que en aquesta empresa havia treballat en Durruti.
www.geocities.com/Athens/Acropolis/3324/icaria.html
[consulta del 30-01-2006]
(5) La fortalesa d’Isabel II, a la Mola del Port de Maó, va ser construïda entre 1848 i 1875. Actuà de presó militar fins el 1968.
www.fortalesalamola.com/cat/historia.htm
[consulta del 12-01-2006]
(6) Orfeó de Sants, Sr. Jaume Tous, responsable de l’Arxiu: no s’ha trobat res on es reculli la pertinença d’en Satur al Cor. D’aquest període es va cremar molt de documentació. En paraules del Sr. Tous: “A la República, per considerar-nos [l’Orfeó] de dretes i amb els nacionals, per considerar-nos catalanistes”.
Federació de Cors d’en Clavé, Sr. Jordi Gargallo: consulta de la revista “Aurora”.Tampoc hi ha res.
(7) Columna Durruti fou creada a Barcelona a l’inici de la guerra i que des de mitjans del 1937 formarà part de l’exèrcit regular com a 26ª Divisió. Va ser la darrera en creuar la frontera cap a França protegint la reraguarda de l’avenç dels nacionals.
Van lluitar bàsicament a l’Aragó, al front de l’Ebre.
(8) El 26 de gener de 1939, cau Barcelona i el 9 de febrer, els nacionals arriben a la frontera francesa.
(9) El desembre de 1939, hom calcula que hi ha 250.000 refugiats espanyols als camps de concentració francesos
(10) A partir de l’abril de 1939, el govern francès oferirà quatre opcions als refugiats:
- treballar amb grangers o patrons locals,
- allistar-se a les companyies de treballadors (batallons de treball) pel reforç de les
línies de defensa militars,
- allistar-se a la Legió Estrangera, i
- allistar-se a l’exèrcit regular francès.
Si no, es poden enfrontar a una repatriació forçosa.
Al voltant de 15.000 excombatents s’allisten a la Legió Estrangera, molts d’ells
pertanyents de la 26ª Divisió (columna Durruti).
(11) El 14 de maig de 1940, els alemanys arriben a Paris. El 22 de juny de 1940, Petain signa l’armistici.
(12) La documentació consultada apunta a considerar que en Satur va ser reclòs a l’Stalag VII, a Moosburg, a prop de Munic. La mateixa Montserrat Roig a Els catalans..., pàg. 517, ofereix una llista dels transports de republicans arribats a Mauthausen. La primera arribada és del 6 d’agost de 1940, data que coincideix amb l’entrada d’en Satur. Aquests primers presoners formaven un grup de 392 persones.
(13) Armengou, Montse; Belis, Ricard. El comboi dels 927. Barcelona: Rosa dels Vents, 2005: 129. Aquests autors recullen el testimoni de diversos deportats, entre ells, Ramiro Santiesteban, el qual formava part d’un contingent d’espanyols internats que van arribar abans que el comboi dels 927 –24 d’agost de 1940- i que foren, segurament, dels primers espanyols en arribar a Mauthausen.
(14) KLM, és l’abreviatura de Konzentrationlager Mauthausen, camp de concentració de Mauthausen.
(15) Roig, Montserrat. Els catalans als camps nazis. Barcelona: Edicions 62; 1995: 259 i 331
(16) Segons el passaport de l’àvia Gregoria (visats, segells d’entrada i de sortida), va anar de viatge a França els anys 1963, 1964, 1965 i 1966. Sempre durant la primera quinzena d’agost.
